A la base de GROC hi ha les motivacions que van portar a la seva creació, els ideals que han guiat el treball realitzat i, sobretot, les persones: el perquè de tot plegat. No és habitual tractar públicament aquestes qüestions. Tanmateix, durant els darrers anys, he tingut l'oportunitat i el goig de parlar molt de GROC. En un primer moment, expliques la feina, els projectes... però això va íntimament lligat a la persona i, per tant, acabes parlant de tu mateix: del per què ho fas, del que n'obtens, dels peatges que comporta, de la percepció social que se'n té... Són aspectes dels que he parlat en privat (sovint, al voltant d'una taula) i que ara tracto públicament. Al capdavall, no hi ha res a amagar. Ara bé, el fet d'escriure-ho comporta establir un ordre, endreçar un garbuix d'idees que he organitzat en 8 blocs.

Del grup ICE d'Organització de Centres a GROC: un llarg recorregut
Resum de les principals fites en la meva trajectòria professional que fan possible la creació de GROC.

Una manera singular d'entendre la recerca educativa
Exposició del posicionament personal en relació a la recerca educativa i les conseqüències que se'n desprenen.

Doneu-me un punt de suport i mouré el món (Arquímedes)
Admetre la impossibilitat de dur a terme reformes globals del sistema educatiu planteja la necessitat d'apropaments situacionals i d'atorgar majors nivells d'autonomia real als centres.

La millora educativa i la comprensió dels seus protagonistes
La formulació d'opcions realistes i contextualitzades de millora, implica la comprensió de les diverses posicions i interessos (visió polièdrica) dels protagonistes.

Per a què serveix el saber? Bastir ponts entre la saviesa i la pragmàtica
El progrés de l'educació es troba en mans dels enginyers del sistema; es tracta de bastir ponts entre el coneixement i la realitat dels centres.

Formació: difusió de coneixements orientada a la millora
La formació permanent ha de transformar el coneixement en propostes d'acció contextualitzades. Tanmateix, no sembla que aquest sigui l'enfocament predominant.

Tots tenim una edat
Les persones i els grups passen per etapes de la vida. Fins ara, l' experiència de GROC ha estat magnífica i, mentre ho sigui, perdurarà. Ara bé, tot té un final i és important advertir quan s'acosta per avançar-s'hi.

L'equip i la persona
Als apartats anteriors s'hi expressen idees i posicionaments individuals. Ara bé, GROC és un equip. Es tracta de delimitar-ne el funcionament: les aportacions i les responsabilitats de cadascú.

Tot plegat va començar el 1990 de la mà d'en Pere Costa qui em va convidar a formar part d'un grup de l'ICE interessat per la reflexió sobre aspectes d'organització de centres. Érem una quinzena de persones, que ens trobàvem un dissabte al mes per parlar i elaborar propostes sobre temes diversos: el PCC, l'avaluació... Hi vaig aprendre que l'ambient de companyonia i l'afiliació voluntària són clau en els grups de treball: procuro transmetre-ho arreu. També, que la perdurabilitat dels grups de docents rau en els resultats. No n'hi ha prou de trobar-se i xerrar; cal produir quelcom (coneixements, materials, etc.) que sigui útil.

El grup ICE va tancar el 1994. El proper pas no el vaig donar fins el 1998. Enmig hi ha tot un procés de fonamentació inherent a l'accés al món universitari: l'elaboració de la tesi doctoral, l'entrada a la comunitat científica (la d'Organització és molt dinàmica), la influència dels qui considero els meus mestres, l'elaboració del projecte docent. Els noranta foren anys d'aprenentatge sense els quals ara res no seria possible.

El 1998 vaig fer una convocatòria oberta a amics, coneguts i saludats a un projecte inconcret que vaig denominar GRAF-QUO (embrió del que després seria GROC). La idea era molt simple: constituir diversos grups de reflexió entorn de temes inherents al funcionament quotidià dels centres, liderats per un o diversos companys universitaris, amb una participació majoritària de docents en exercici. Es tractava de portar a la pràctica els fonaments de la recerca col.laborativa: allò que lloem molt però fem poc. Hi van venir 41 persones. En conservo el full d'expressió d'interès i el projecte fundacional.

La idea de posar en marxa una estructura multi-nodes, agrupats per interessos d'estudi, només va reeixir parcialment. El 1999, juntament amb la Dolors Capell, vam posar en marxa el grup de Gestió d'Aula (que és a l'origen del posterior interès per la convivència escolar) el qual es va interessar per l'estudi dels diversos factors que incideixen en la dinàmica d'aula a secundària, tot posant un èmfasi especial en l'afrontament de situacions de disruptivitat, hostilitat, etc. El grup va ser actiu fins el 2003; aplegà una quarantena de docents de secundària de les comarques gironines.

Finalment, després d'un any de repòs, el 2004 va néixer GROC (Grup de Recerca sobre Organització de Centres), que aplega un grup de docents i directius interessats per l'estudi de l'organització i el funcionament quotidià dels centres educatius. Al començament, només érem un grup d'amics que ens reuníem una tarda al mes per berenar junts i parlar de temes d'educació. Vam començar amb l'acollida als nous professionals i hem continuat amb diverses aportacions. La història recent ja és més coneguda i es pot resseguir a altres apartats de la web.

En la base de GROC hi ha un llarg recorregut: tant pel que fa a la concepció de la recerca educativa, com pel que fa a la relació quotidiana amb els centres, com pel que fa a la metodologia de treball. Sense les diverses estacions del trajecte, no hauríem arribat al destí actual.

La feina que fem a GROC només (i m'ho he pensat molt abans d'escriure aquest només) és possible si es parteix d'una determinada concepció de la recerca educativa (punt en el qual és fàcil trobar molts coreligionaris) i, alhora, se n'accepten les conseqüències que se'n desprenen (punt en el qual ja no hi ha tanta coincidència).

Hi ha un notable consens a acceptar que un element clau en el progrés de les societats postmodernes resideix en l'establiment de connexions àgils, dinàmiques i permanents entre la recerca, la innovació i la formació dels futurs professionals. Tanmateix, l'equació R+D+I, que és habitual al món científic i tecnològic, presenta notables singularitats quan s'aplica a les ciències socials i, més en concret, al món educatiu.

Des d'un punt de vista científic, són diverses les intencions que orienten la recerca les quals condueixen a l'adopció d'enfocaments singulars: històrics, comparatius, bàsics, etnogràfics, avaluatius... Cadascun d'ells té la seva lògica, els seus fonaments i la seva raó de ser. Ara bé, des d'un punt de vista social, si l'educació és una activitat pràctica, que es du a terme quotidianament, sembla que s'hauria de potenciar la recerca aplicada: la recerca que parteix d'un coneixement aprofundit del context per, tot acceptant-ne els problemes i les imperfeccions, generar eines i propostes de millora.

Es tracta d'un plantejament lògic, que és habitual al món de la indústria o de la tecnologia. Per què no succeeix el mateix en educació? Les raons són diverses:

1. Els interessos dels investigadors s'orienten més a donar resposta a allò que se'ls valora des del món universitari: la cientificitat, la competitivitat, la publicació en revistes d'impacte (si és en anglès, millor)... Això ha propiciat un distanciament dels problemes pràctics que es viuen a les escoles.
2. Els professionals de l'educació es troben notablement allunyats de la recerca educativa. Ho perceben com quelcom teòric, distant dels seus problemes i necessitats immediates. D'altra banda, el reconeixement que obtenen per participar-hi és pràcticament nul.
3. Finalment, des del macrosistema tampoc no s'acaba de posar confiança en la recerca educativa, sobretot quan se centra en qüestions d'actualitat, que són objecte de controvèrsia social.

L'investigador experimentat és ben conscient d'aquests dilemes. Ha d'acceptar-los i passar a l'acció. Aleshores s'adona que nedar contra corrent és més costós, que no s'hi sent segur, que requereix molt esforç, que no s'adiu amb la cultura universitària en boga i, a més, que no se li reconeix la feina feta... Davant d'aquest panorama, és ben comprensible que opti per renunciar-hi; potser salvant les formes (el discurs) però renunciant a l'essència (la utilitat social).

En la meva trajectòria universitària, en la mesura que m'ha estat possible, he procurat evitar aquest perill. Ningú no pot restar completament al marge dels peatges del sistema; ara bé, un cop pagats els indispensables, he mirat de no contraure'n d'addicionals. GROC ha estat la fita culminant d'aquest procés atès que fa palesa la possibilitat de contribuir a la millora de la pràctica educativa, amb propostes que tenen en compte el que succeeix en el dia a dia de les escoles i instituts. Això implica tres condicions bàsiques:

1. conèixer i comprendre el que passa al sistema educatiu i als centres.
2. treballar d'una manera col.laborativa amb mestres, professors/es, directius/ves, administradors, etc.
3. adoptar una actitud d'humilitat i de generositat: disposició a ajudar, col.laborar en la millora, aportar els resultats del treball d'una manera desinteressada.

Tot això és possible, però no es correspon amb la cultura universitària ni amb la idea estereotipada que la societat s'ha format de la recerca educativa: l'erudit que viu als llimbs de la saviesa però desconeix el que passa a l'escola de la cantonada. Aleshores, es planteja (d'una manera personal, íntima, intransferible) el dilema de fer coses per generar coneixement científic (publicar a revistes d'impacte, acumular mèrits, progressar en la carrera docent...) o bé fer-ho per mirar de contribuir a la millora de l'escola actual, amb les seves contradiccions, neguits i dilemes.

En teoria, ambdues coses haurien de ser possibles i, fins i tot, s'haurien de reforçar mútuament. En la pràctica, el divorci és evident. I com que tots tenim uns límits personals (d'anys de vida, d'hores diàries de dedicació a la feina i, sobretot, d'entusiasme per creure en el que fem) he optat per deixar les coses clares i, també, per aclarir-me amb mi mateix. Hi opto d'una manera ben egoista. No es pot fer tot en aquesta vida i, davant la necessitat de triar, m'he decantat per allò que sé fer (i penso que faig raonablement bé); pel que que més m'agrada. Implica renúncies i peatges que cal acceptar... però també em dóna satisfaccions.

Si ara ho formulo públicament (després d'haver-ho fet privadament) és perquè s'entengui el que faig i les raons que m'hi han portat. No hi ha cap afany de denúncia, ni cap crida a la revisió dels paràmetres que regulen el funcionament del sistema. És només el testimoniatge d'una posició personal.

Amb un posat xulesc es va presentar Arquímedes al rei Hieron III de Siracusa a mitjans del sigle III a.C. Deia que revolucionaria l'estratègia bèl.lica amb només un pal llarg. La resta ja és coneguda, li va a presentar una millora del principi de la palanca, basada en un sistema de politges, que multiplicaven l'esforç realitzat a una banda del circuït, la qual cosa permetia moure fòtils que, sense l'enginy, s'hauria necessitat l'esforç de desenes d'homes, sotmesos a les escomeses de l'enemic. Amb una palanca es pot moure qualsevol cosa, per grossa que sigui. El problema és trobar un punt de suport on apuntalar la barra.

Han passat gairebé 2500 anys i aquest principi continua vigent pel que fa al sistema educatiu. Hi ha hagut múltiples intents de moure'l envers una direcció que es considera socialment desitjable (darrerament se'n parla molt amb mots com qualitat, excel.lència, millora continua...) però el sistema continua, amb una tossuderia admirable, si fa no fa, allà mateix. O, com a mínim, els moviments que fa (que, certament, hi són) ningú no els pot atribuir a la palanca màgica...

Quan portem gairebé trenta anys repetint la mateixa història (ben mirat, segur que les competències bàsiques ja devien ser a la Llei General d'Educació) potser es tracta que en reconeguem la impossibilitat. No hi ha força humana capaç de moure el sistema educatiu en una direcció prefixada; és mastodòntic, aguanta les escomeses com si fossin pessigolles. Passen les lleis, els ministres, els consellers, les modes... i continua impertèrrit.

Accepto aquesta realitat com un principi bàsic i procuro ser-hi conseqüent. És possible, si ell ho vol, ajudar un mestre a millorar la seva competència per afrontar situacions complicades a l'aula; és possible, quan hi ha un cert consens i disposició a passar a l'acció entre el col.lectiu docent, millorar la convivència en un centre. Ara bé, no és possible millorar el sistema en el seu conjunt. I no ho és perquè una mesura que té efectes positius en un lloc, els té negatius en l'altre. Per això m'agrada molt el verb poder. La meva feina consisteix a proposar coses que "poden" fer-se, tot argumentant-ne els avantatges que se'n desprenen i, també, els riscos o les condicions necessàries per fer-ho. Qui ha de prendre la decisió és cada centre, cada mestre... I qui en rebrà els èxits i les repercussions (conflictivitat social, apatia, indiferència, enrariment del clima de centre...), també.

La única cosa que hi puc fer, i que procurem fer des de GROC, és ajudar. Això és tot. I no ho fem pensant que es tracti d'una aportació perdurable, amb un valor transcendent: l'únic valor del treball que fem és aquell que li atorguen els destinataris. Es tracta de recordar Machado, amb la veu de Serrat.

Els qui ens dediquem a l'organització som una mena de gossos conillers. Ho ensumem tot, observem, ens fixem en petits detalls que et permeten tenir alguns indicis de la relació que hi ha entre les persones, de si hi ha bon rotllo o mala maror. Ho faig arreu; tant als centres educatius com a altres llocs: la tripulació d'un avió, l'equip d'infermeria d'una planta, l'equip de col.laboradores del meu dentista... Es tracta de tenir clar que les organitzacions són persones. I les persones, ben mirat, som motivacions. Al capdavall, tot convergeix en Maslow. Si sabem per què fan les coses les persones, quina força interior els empeny, quina recompensa n'esperen obtenir... tot és molt més senzill.

És difícil comprendre el que succeix en el sistema educatiu? Què voleu que us digui! Ho és; però tampoc cal magnificar-ho. Cadascun dels fenòmens que hi passen és susceptible de múltiples lectures que són deutores de la posició des de la qual es viuen. La realitat sempre és subjectiva i, quan s'observa des d'una posició interessada, encara ho és més. Amb això vull dir que davant qualsevol fet d'actualitat (la sisena hora, els plans d'autonomia, els espais de benvinguda escolar, el pla de convivència, etc.) és interessant observar com és vist des de diversos punts de vista: com ho veu el conseller, el director general, l'inspector, el director, el professor, el sindicat... i inferir quines motivacions hi subjauen. És un exercici interessant que ajuda a preveure les friccions i els curtcircuïts del sistema.

Davant d'això, procurem generar coneixement que emergeix de la realitat. Per fer-ho, cal comprendre els diversos posicionaments, (integrant-los i, també, contraposar-los) per formular propostes de millora que siguin independents, viables i realistes. Ser conseqüents amb aquest precepte implica adoptar una posició de neutralitat i d'honestedat en relació a l'objecte d'estudi. És possible defensar diversos posicionaments ideològics, tots ells ben legítims, en relació a la sisena hora o a la introducció de les competències bàsiques al currículum, per posar dos exemples recents. Ara bé, des d'una perspectiva pragmàtica, no porta enlloc. El repte és fer-ne un bon ús. Per poder ajudar els centres, cal comprendre la realitat en profunditat (observar-la des de les diverses cares del políedre) per tal de formular, d'una manera fonamentada, opcions de millora perquè, finalment, siguin ells els qui decideixin aprofitar-les o ignorar-les.

Hi ha un ampli consens discursiu entorn de la necessitat de generar coneixement científic que sigui útil, és a dir, aplicable. Hom podria pensar que aquesta és una condició bàsica de la recerca educativa però la realitat ens diu que això no succeeix tant sovint com fóra desitjable. Per què?

Un dels motius pot residir en el propi disseny de la recerca. Una bona part de les recerques que es duen a terme es basen en el control de variables. Es volen analitzar els efectes d'una variable sobre una altra i, per tenir-ne constància d'una manera rigorosa, es controla la resta de factors que hi intervenen. El problema ve quan a la realitat no es pot controlar res; tot interacciona i influeix en tot. Generem coneixement científic que no és útil, perquè no té en compte les condicions en les quals es troba l'escola per a la seva posada en pràctica.

És un dels riscos de la fragmentació del coneixement. Entenc i valoro molt la feina dels meus col.legues que fan aportacions valuoses a la didàctica de la matemàtica o a l'ús de les TAC, a tall d'exemple. Sé que procuren estar en contacte amb centres i obtenir feed-back de l'aplicació experimental de les seves recerques. Ara bé, la variabilitat entre els diversos centres és tan gran que les conclusions que són vàlides per a uns no ho són per d'altres.

I l'investigador se sent impotent davant d'aquesta realitat. Ell/a ja ha complert amb el deure social de generar coneixement. El repte d'adaptar-lo a cada context el despassa. I si ho fa, ha d'acceptar que, en canviar de context, és possible que allò que ha investigat no sigui útil a la nova realitat; fins i tot, potser que sigui contraproduent. I, per tant, èticament, caldria aconsellar la renúncia als resultats de la recerca. Hauria de dir:

Per molt científica, rigorosa i fonamentada que sigui la recerca que he fet, no és útil en aquell context. Potser ho seria si canviessin les condicions però, en la tessitura actual, el més sensat és renunciar-hi.

Arribar a aquesta conclusió és molt dur per a l'investigador que hi ha esmerçat moltes hores i esforços. I que, a més, compta amb l'aval de la cientificitat. Però és una actitud responsable que implica humilitat. Es tracta de passar de la saviesa a la pragmàtica. En altres casos, el que cal fer és adaptar les troballes científiques a la realitat de cada context (per a la qual cosa cal conèixer-lo) i, també, adequar-hi el format i el llenguatge.

En educació a vegades som captius de les paraules. Fa alguns anys es va encunyar l'expressió "formació de formadors" que es va desenvolupar conjuntament amb una altra expressió que ha fet fortuna: la "formació en cascada" (quan en parlo no puc evitar que em vingui a la memòria l'acudit del "gran jefe sioux"). La cosa tenia la seva lògica. Darrarerament, però, hi ha un poti-poti considerable. L'augment exponencial del nombre d'activitats de formació permanent ha portat a la banalització i al consumisme. Se'n fa perquè se n'ha de fer; s'hi va perquè toca, s'estableixen temàtiques prioritàries... i embolica que fa fort! Això ha generat una notable demanda de formadors que, accepten i fan la feina tant bé com saben, moguts per motivacions diverses: voluntat de servei, reconeixement, repte, oportunitat per aprendre, ganes de promoció, curiositat, etc. Ara bé, com s'hi arriba a "fofo"? com es forma el formador de formadors?

I m'ho aplico a mi mateix. Com em formo per donar resposta a les demandes dels meus alumnes de la facultat o bé a les dels professionals en exercici? La resposta és clara: generant coneixement que emergeix de la realitat, elaborant-lo per tal que pugui ésser transmès, finalment, i dissenyant i desenvolupant accions de formació. Es tracta d'establir línies fluides entre recerca, innovació i formació, talment com apareix a imatge identificativa de GROC. Qui hauria de marcar el tempo d'aquest procés és qui genera el coneixement. Sense tenir clars els objectius i els continguts de la formació, tota la resta és balder. Però, no!, Aviat t'adones que qui marca el ritme és el sistema: les demandes, els calendaris, el formats, el pressupost etc. Mentre això es complexi, què es diu?, què es fa? i per a què serveix? són accessoris.

Hem arribat a una mena d'esquizofrènia col.lectiva en la qual de "formació" només en queda el nom. D'una banda, la tradició i el sentit comú ens diuen que la clau de l'èxit rau en els continguts i en els formadors. D'una altra banda, la lògica del sistema comença per fixar els aspectes que haurien de ser secundaris (dates, horaris, economia...) i els aspectes essencials es deixen en segon terme. Al capdavall, amb una presentació en Power Point s'arregla tot.

Orientar la formació (només una part, no tota) a la innovació i a la millora implica que els formadors difonguin i expliquin, d'una manera agradable, allò que han treballat: amb realisme, acceptant les pròpies limitacions, exposant les dificultats i els errors, animant les persones a provar-ho. I, sobretot, sobretot, sobretot... d'una manera plana, entenedora, tocant de peus a terra. Amb moltes limitacions i errades (qui té boca, s'equivoca!) això és el que procurem fer a GROC.

Tempus fugit. Tots tenim una edat. Vaig néixer el 1960 i, per tant, pentino alguns cabells blancs, aviat es farà evident l'al.lopècia, la pressió arterial fa temps que avisa... Tot plegat fa evident la necessitat de regular el ritme de vida, de cuidar-se, de fer una mica d'esport, de reposar de tant en tant... M'agrada treballar i ho faig a gust, però he de dosificar-ho. És una qüestió d'higiene mental i de benestar personal.

La creació de GROC i la difusió de la feina feta han comportat un augment considerable de les activitats en les quals participo. S'emporta la palma el primer trimestre de 2009. Al calendari, els números de colors es toquen. Això comporta molt cansament i fa evident la conveniència de baixar el ritme. Sé que em costarà: perquè m'agrada, perquè hi crec, perquè és reconfortant, perquè forma part de la meva vida... Però hi he de posar fre.

Aquest plantejaments també es poden aplicar a la dinàmica de GROC. Els grups de treball són organismes amb vida pròpia que és el resultat de la combinació de motivacions, interessos i entusiasmes dels seus integrants. Fins el moment present, l'itinerari de GROC ha estat ascendent, de creixement continuat. Però arribarà un dia que les coses canviaran: (perquè els anys passen, perquè les persones canvien, perquè l'escola evoluciona,...). Tard o d'hora, arribarà un moment que GROC s'haurà de replantejar la seva dinàmica, per adequar-la a les possibilitats del grup i, si arriba el moment, saber plegar a temps. Procurarem estar alerta per advertir quan s'acosta el final.

Si has tingut la paciència de llegir els diversos apartats d'aquesta introducció, hauràs advertit que són escrits en primera persona. Potser que t'hagis plantejat quin paper hi té l'equip GROC? Hi té un paper fonamental; sense ells res no seria possible. Ara bé, els aspectes que he tractat reflecteixen un posicionament personal i, per tant, m'ha semblat que allò honest i més clar era escriure-ho en primera persona.

En la recerca (elaboració e coneixement útil) el paper de l'equip (els integrants actuals, els qui n'han format part i, també, els col.laboradors d'arreu de Catalunya i l'estat) és fonamental. Sense ells res no seria possible. A les sessions de treball, amb la confiança que atorga l'amistat i la feina feta, hem comentat més d'una vegada aquest tema. De la boca d'alguns companys n'han sorgit frases com aquestes:

"Al capdavall, nosaltres únicament venim aquí un dilluns al mes a xerrar"

"Jo hi vinc molt a gust però la veritat és que encara no sé per què ens necessites. Tot el que fem és explicar el que passa als nostres centres, el per què creiem que passa i el que procurem fer per solucionar-ho"

"M'ha agradat molt ser a GROC durant tot aquest any... però em penso que hi he pogut aportar molt poca cosa."

Per la meva banda, la resposta a aquestes valoracions sempre ha estat la mateixa: cadascú fa la part de treball que sap fer i que li correspon i, entre tots, fem una bona feina.

"Sense vosaltres, res del que fem no seria possible"

"Pel que fa als resultats, és cert que sóc jo el qui fonamenta el treball, delimita i condueix el procés, organitza i sistematitza la informació, estableix el format i, finalment, escriu. És la meva part de la feina. D'acord. Però sense les vostres aportacions, sense els testimonis de la realitat, res del que fem no seria percebut com a quelcom real, útil..."

A llarg d'aquests anys hem après a avançar plegats en un metodologia de treball que ha sorgit d'una manera espontània, que és singular, que ha desvetllat l'interès d'altres grups i investigadors. En la base de tot plegat hi ha les persones, la voluntarietat en l'afiliació al projecte (el grup és permanentment obert a noves incorporacions) i, també, la llibertat per abandonar-lo quan les circumstàncies ho aconsellen (hi ha moments que ve de gust ser-hi i altres que no és possible). Ara bé, resulta fonamental que els qui hi són s'hi sentin a gust i els qui hi han estat en guardin un bon record.